La paradoxa público-privada / The public-private paradox

The public-private paradox

What is mine and what is not mine? Where can others enter? Where can I go? When I how can I leave thisplace?

That are some of the questions that fly over urban spaces, drawing a picture in which private and public spaces are easily misunderstood in time and space. Those doubts are clearly put on the table (not finding clear answers) in Poland, a country with a great social and historical diversity, and especially in Warszawa, a contrasting city. Poland had the bad chance of being placed in the middle of big powers, fact that made easy that it devined a tennis ball in the game of geopolitics, having been invaded, just in the 20th century by Russia (1921), Germany (1939) and, again, Russia (1939, partially, anf fully invaded further)

That situation not just marked the recent history, but also left unerasable memories in the configuration of social reality. One of them is linked with the management of public and private spaces on Praga’s neighbourhood.

In an unexpected but interessant meeting with people from Szwedzka road (http://goo.gl/maps/pAii6), we analyzed the history of internal patios in the neghbourhood and how, during Hitler’s occupation of Warszawa, the neighbours were closed in patios and buildings each afternoon, having some free time each morning for going out to buy food and other things. The entrance corridors (Barma), used to have bars, where german soldiers closed them, confining them to that urbanistically undefined spaces (semipublic, semiprivate), turning it to spaces for social interaction (and helping the appearance of little chapels dedicated to Saint Marie, cult objects for many years -still today- inside the patios, to face the impossibility of going to churches).

The futher soviet occupation, and the subission to the stalinism in Poland, allowed the opening of that fences and, to prevent similar utilisations by soviet authorities, the neighbours had borken them, opening the patios to the public space. Thet fact did not avoided their utilisation as prefrent spaces of socilisation for the neighbours, who, due to their acquired utilisation patterns, continues to use them as voluntary coexistence spaces, but combined with an increasing utilisation of public space in streets.

Paradoxically, with the fall of comunism and the rise of capitalist system, the public space was open to a new redefinition in which the social dynamics are determining its new role and, in some way, a new regression of it. On one hand, the gentrification urban renovation of Praga is leading to a price increase and a progressive exclusion of the previous neighbours from some spaces, and the reclusion of them into the patios again. Those neighbours do not find their space in the „new” neighbourhood , being motivated by the fact that they do not consider that spaces to be theirs (for exemple, the arrival of artists that are placing their workshops in the area helped the cultural renovation of Praga, but the neighbours have no access to that culture, simbollically and, in many occasions, phisically) or because they can not come into those spaces (some pubs or discos do not allow them to come inside). One must take into consideration, also, that the legal persecution of some behaviours (alcohol or drugs consumption) is helping to confine them into the semiprivacy of patios, where the access for police is more difficult and the ways of scaping easier. For the traditional inhabitant, then, it is being produced a reoccupation of patios for private finalities and the lose of some public spaces, by a socially based regression process (a powerful key for an invisible door) that is rolling them back to old practices.

On the other hand, new buildings are done with different managing patterns, characterized by the reprivatisation of communitary spaces. In a neighbourhood that, some time ago, the fall of patios doors was considered a social progress, the closeness of new patios could be considered  a step back or, at least, something to think about. New buildings, then, are equipped with fences and security systems, not to avoid those who are inside to leave, but to prevent those who are outside to get in, and letting us knw that the symbolic enemy is not inside anymore, but it is outside, subverting the previous logical order of social progress. The success that implies getting out from private spaces freely is distorted, by the new capitalist success, in which the important thing is preventing the contact with others in private spaces, forgetting the individuals the fight for the public space and changing it into a contest for gaining more private space.

In the same place, just 50 years after.

La paradoxa público-privada

Que és meu i què és dels demés? on poden entrar els altres? on puc entrar jo? Quan i com puc sortir?

Aquestes i moltes altres preguntes sobrevolen els espais urbans dibuixant un teixit en que lo públic i lo privat es confonen en l’espai i el temps. Aquests dubtes es plantegen de manera clara (sense trobar respostes igualment clares) en un país amb la riquesa històrica i social de Polònia i, sobretot, en una ciutat de grans contrastos com és Warszawa. Polònia ha tingut la mala sort d’estar ubicada històricament entre grans potències, el que ha facilitat que hagi estat històricament una pilota de tennis que saltava de costat a costat constantment, havent estat envaïda, tan sols al llarg del segle XX per Rússia (1921), Alemania (1939) i, de nou, Russia (1939 i un llarg endavant).

Aquesta situació, a banda de marcar la història recent del país, deixà un pòsit inesborrable en la memòria col·lectiva i en la configuració de determinades realitats socials. Una d’elles té a veure amb la gestió de l’espai públic i privat del barri de Praga.

En una interessantíssima i improvisada trobada amb unes persones del carrer Szwedzka (http://goo.gl/maps/pAii6), hem començat a abordar la història dels patis interiors dels edificis del barri i de com, durant la ocupació hitleriana de Warszawa, els veïns eren reclosos als patis i edificis totes les tardes, tenint els matins lliures per sortir a comprar aliments. Els passadissos d’entrada als patis (Brama) disposaven d’unes reixes on, els encarregats de les forces d’ocupació, els tancaven tot recluint-los en un espai indefinit urbanísticament (semipúblic-semiprivat), convertint-lo en l’espai d’interacció social per excel·lència en el context del moment (i, com a conseqüència, facilitant l’aparició de petites capelles dedicades a la Mare de Déu, objecte de culte durant els anys posteriors -encara avui- dintre dels patis, davant la impossibilitat d’atendre a l’esglèsia).

La posterior ocupació soviètica i submissió comunista a l’estalinisme de Polònia va permetre, l’apertura de les portes i, davant la por que les autoritats soviètiques repetissin el model de reclusió social hitlerià, els veïns van trencar les portes de ferro, obrint els patis interiors a l’espai públic i impedint la seva utilització com a limitadores de llibertat. Aquest fet no va impedir que els patis interiors (grans patis interiors) seguissin essent espais preferents per als veïns, qui, induïts per la tradició adquirida, seguien emprant-los com a espai de convivència voluntària, amb un creixent grau d’obertura cap als carrers.

Paradoxalment, amb la caiguda del comunisme i l’entrada al capitalisme, l’espai públic s’obre a un procés de redefinició, en el qual les dinàmiques socials determinen un nou paper i, en certa forma, una regressió en la utilització d’aquest. D’una banda, la renovació urbana gentrificadora del barri de Praga comporta una pujada de preus i una paulatina exclusió de determinats espais de les persones que habitualment habitaven el barri, generant un retancament d’aquestes persones als patis. Aquestes persones no troben el seu espai en el „nou” barri degut a que la seva pertinença social els porta a la pèrdua d’espais d’ús, sigui per que no els consideren seus (només per posar un exemple, l’arribada d’artistes que ubiquen els seus tallers i galeries a la zona ha comportat una renovació cultural a la qual la majoria de les persones del barri no tenen accés, ni simbòlica ni físicament), sigui per que, directament, no els està permesa l’entrada (alguns pubs o locals d’oci, entre d’altres, impedeixen l’entrada als veïns). Un altre element que cal afegir és el fet que la persecució policial de determinats hàbits (consum d’alcohol o altres) els reclou a la semiprivadesa del pati, on l’accés és més complicat i les escapatòries més fàcils. Així, per l’habitant tradicional del barri es produeix una reocupació dels patis amb finalitats privades, i una pèrdua de l’espai públic, una regressió imposada socialment (una clau poderosa per una porta invisible) que els retrotrau a unes pràctiques pretèrites.

D’altre banda, les noves edificacions del barri estan desenvolupant una nova forma de gestió dels espai comunitaris caracteritzada per la reprivatització dels mateixos. En un barri en que, en el seu moment, la caiguda de les portes dels patis va ser un progrés, el retancament dels nous patis, hauria de ser considerat un endarreriment, o, com a mínim, un element de reflexió. Els nous edificis, doncs, disposen de tancats i seguretat per impedir, no que els de dintre surtin, sinó que els de fora entrin; donant a entendre que l’enemic simbòlic ja no està dintre de les cases, sinó fora, i subvertint l’ordre del progrés. L’èxit que suposava poder sortir de l’espai privat en temps de la dominació feixista o comunista es tergiversa, i el nou èxit del sistema capitalista passa per evitar que els demés entrin a l’espai privat, passant, els individus, de lliutar per conquerir l’espai públic a lluitar per conquerir l’espai privat.

Al mateix lloc, en 50 anys de diferència.

Camera 360

 

zostaw komentarz